Arxiu

El batec artístic i indòmit de l’Ebre, en una mostra a Lo Pati d'Amposta

El centre reuneix 47 artistes, des de grans referents fins a joves emergents, en una exposició ‘conversacional’ sense comissari.

Poques vegades s’han reunit fins a 47 artistes de les Terres de l’Ebre en una exposició decidida a sacsejar formats. A Amposta ha succeït. I ho ha fet en una mostra, a més, sense comissariat, trencant amb jerarquies i que busca la conversa horitzontal entre les diferents obres. Tot plegat, un aparador i una exposició, sense intermediaris, del pols real de la producció artística a les Terres de l’Ebre.

L’exposició, amb el títol ‘S/C’ (Sense Comissariat), es planteja així com un ecosistema indòmit i funciona com un diàleg on cada peça respira pel seu compte i, alhora, contamina les altres. Des de referents històrics i artistes consolidats ebrencs fins a representants de l’emergència més flamant, les obres dels artistes ocupen l’espai sota una única premissa: la democràcia del format. D’aquesta manera, la rellevància de cada peça no depèn del currículum de l’autor, sinó del diàleg que genera amb el veí.

Els artistes, provinents de disciplines i generacions diverses, han optat per una convivència radical: pintura que s’enfronta a instal·lacions, fotografia que interromp escultures, vídeo que irromp en silencis.

Els artistes participants són: Alba Corral & Edgar de Ramon, Alfred Porres, Alvar Bonet, Andreu G. Serra, Antoni Grañana, Antònia Ripoll, Aura Roig, Cristian Porres, Cristina Torta, D. Fontaine, Elena Blesa, Fmg, Gala Atehortúa, Gerard Boyer, Gessamí Olesa, Ignasi Blanch, Ivan Forcadell, Jaume Rocamora, Joan Salvadó, Josep Piñol, Laia Ortiz Sansano, Laura Bautista, Lluís Martínez Fenollar, Manel Ros Nofre, Manolo Ripollès, Mari Chordà, mariaelena roqué, Maria Pons Calvet, Mariajo Torta, Marta Vidal, Miguel Bustos, Núria Arias, Núria Ferré, Ortésia Cabrera-Espuny, Pep Casals, Pepo Moreno, Pilar Lanau, Pilar Pisa, Roser Arques, Sabala, Astamera, Sarah Misselbrook, Sergi Quiñonero, Sergi Ramirez, Vicent Matamoros i Xènia Ortí.

Marina Pallás Caturla

Diari de Tarragona

10.04.2026 | 19:56

La primera edició dels Premis Connect Crea 2025, impulsats des de la Xarxa UOC Rural en el marc del projecte ConnectArt-e amb el suport de la Diputació de Tarragona, ha tancat amb una elevada participació i gran qualitat artística.

Els Premis Connect Crea 2025 tenen com a finalitat donar suport a iniciatives artístiques contemporànies arrelades als territoris rurals de les Terres de l’Ebre, amb una clara vocació de generar noves narratives i contribuir a la transformació social i cultural de les ruralitats contemporànies.
La convocatòria ha rebut 29 propostes individuals i col·lectives, que destaquen per la seva originalitat, solidesa i compromís amb el territori rural de les Terres de l’Ebre.
El jurat, format per Natàlia Cantó-Milà, Enric Castelló, Gemma Carbó Ribugent, Laia Muns Serra i Soledad Morales Pérez, ha seleccionat tres projectes guanyadors que exemplifiquen la capacitat de l’art per impulsar transformació social, cultural i comunitària en els nostres entorns rurals:
● Clara Martín Grau – Allà on l’aigua ens parla Creació artística vinculada a Caseres i al riu Algars (Terra Alta), que parteix de l’escolta i la recuperació dels imaginaris locals per generar una peça visual i textual sobre la memòria i la identitat comunitària. Ha estat reconeguda per la seva solidesa conceptual, el diàleg amb el territori i la seva força simbòlica.
● Maria Pons Calvet – En-Cantar Montsianella Taller col·lectiu que combina arts en viu i tradicions populars per construir una acció performativa amb els veïns i veïnes del Montsià. El jurat n’ha destacat la capacitat d’implicació comunitària i intergeneracional, així com el seu potencial per generar cohesió social i noves narratives sobre les ruralitats contemporànies.
● Annabel Roda Cerdà – Pòdcast. Botons de Fantasia Projecte de creació sonora que recupera la memòria oral de les dones que van treballar a la fàbrica de botons de Santa Bàrbara (Montsià). La proposta valora històries invisibilitzades i les converteix en patrimoni compartit. S’ha valorat especialment la seva innovació i el seu alt potencial d’impacte social i cultural.
Des de la Xarxa UOC Rural, entitat impulsora dels guardons Connect Crea i del projecte ConnectArt-e, s’ha expressat satisfacció per l’èxit de participació de la convocatòria i per la qualitat artística i conceptual dels projectes presentats:
En paraules de Soledad Morales Pérez, Coordinadora Acadèmica de la Xarxa UOC Rural i impulsora del projecte i de la convocatòria, “el talent i el compromís de totes les propostes rebudes confirmen que l’art és una eina essencial per enfortir la cohesió i imaginar noves formes de viure i narrar el món rural contemporani. L’èxit de participació a més confirma la importància de projectes com Connect-Art-e per impulsar processos de transformació positiva posant la cultura al centre del desenvolupament socioeconòmic de les ruraltitas”.
La resolució completa dels premis pot consultar-se aquí: Premis Connect Crea 2025 – Resolució: https://uocrural.research.uoc.edu/resolucio-dels-premis-connect-crea-2025/

La cucafera i la cucafereta  o com continuar el joc?

Hi havia una vegada una mare i una filla mitològiques, la cucafera i la cucafereta, amb cos de tortuga i cap de cocodril, que habitaven, diuen, les aigües del riu Ebre.

Aquest arquetip de la cultura popular local que forma part del patrimoni immaterial encarna una transmissió de la feminitat i del joc.

-Però jo em pregunto, què ha vingut a dir-me aquest mite a mi? I per això em faig una sèrie de preguntes —com un monòleg o un soliloqui— invocant els nostres avantpassats. 

-Què és l’immaterial? Busco al diccionari i diu: allò que pertany a l'esperit i no al món físic. És a dir, allò que no té cos tangible...

-Si no té cos tangible, com es manifesta? Perquè s’encarna, prenent el cos humà sempre que vol aparèixer i, un cop l’ha pres, li dona vida com si fos un instrument, una eina, un titella o una joguina... Per a després, amb el cos humà que ha pres, animar la resta d’elements singulars que participen de les diferents manifestacions del seu misteri: banderoles, espases, caps grossos, gegants i cucaferes.

-Com s’ho fa per seduir a l’ésser humà i poder-lo encarnar? Precisament, través del misteri... amb una incògnita essencialment humana i humanament impossible de desxifrar que deixa fora de joc tota la humanitat.

Malgrat això, l’ésser humà vol revelar el misteri, i per fer-ho, encarna l’immaterial any rere any, però el misteri, més astut, sempre se li escola de les mans.

D’aquí la repetició, perquè l’immaterial, com tots els cossos, viu en la repetició.

-Com es produeix la repetició? La repetició de l’immaterial, és l’equivalent a la inspiració i l’expiració de l’aire en els cossos que respiren, però amb una temporalitat radicalment diferent, diríem que de dimensions terrestres...

Cada cop que l’immaterial fa una respiració profunda, la terra acompleix una volta sencera sobre ella mateixa i, a cada volta, es repeteix el cicle dels esdeveniments, tant naturals com mítics.

Per això podem afirmar que l’immaterial viu en la repetició i que la repetició es produeix de cos a cos i es transmet de generació a generació i que cada cop que un cos l’encarna, en garanteix la vida.

-Però qui representa aquesta transmissió i garanteix la vida de l’immaterial a les nostres terres? 

-Sense cap mena de dubte, la cucafera i la cucafereta.

-De sobte, apareix una dona vestida amb un immens mirinyac blanc-

-Qui és aquesta dona vestida de blanc?

-La cucafera, un singular exemplar de fauna mitològica.

L’origen de la cucafera ha estat objecte de nombroses teories i interpretacions, però tot fa pensar que, com gran part del bestiari català, formava part dels rituals dedicats a antigues divinitats d’aparença zoològica, anteriors a l’era cristiana i que, posteriorment, es van adaptar a la seva litúrgia. 

-Però d’on surt aquesta bèstia amb cos de tortuga i cap de cocodril?

-Diuen les antigues llegendes, tan antigues com el riu, que uns mariners procedents de Tortosa la van capturar al Fangar i la van remolcar viva fins a la seva ciutat amb l’objectiu d’ensinistrar-la. La bèstia, però, no es va acostumar a viure en captiveri i aviat va morir d’enyor. Aleshores, els pescadors, a fi de perpetuar la seva gesta i recordar la cucafera, van decidir fer-ne una còpia de fusta i ferro i la van encarregar a un mestre d’aixa que, com és natural, la va construir amb els materials i procediments propis del seu ofici. El costellam interior de la cucafera és com el d’una barca, amb llistons col·locats a cada pam i la pell, de tela, ja que, per cobrir l’estructura, va usar un tros de vela on va dibuixar el llom empetxinat. Per acabar, li va encaixar el cap: primer va provar de treure’l de la soca d’una olivera amb l’ajuda d’una destral, però no se’n va sortir i, aleshores, va prendre el que tenia a mà i el que tenia era el mascaró de la proa d’una nau que havia recuperat de la mar.

-Però com s’explica la seva naturalesa femenina?

-Pel que fa a l’explicació de la naturalesa femenina d’aquesta bèstia, ens hem de remuntar al neolític, on trobem les arrels del culte a la fertilitat i a la regeneració de la vida. Les nombroses descobertes d’imatges d’aquesta època que representen la dona, siguin deesses, sacerdotesses o bruixes, avalen la hipòtesi de l’existència d’aquest culte. Aquestes imatges representen la dona amb trets humans o sota una aparença zoològica, com és el cas de la cucafera.

-Qui continua el joc?

-Sens dubte, la cucafera petita que l’acompanya i representa la seva filla, la cucafereta. És a dir, la convivència d’aquestes dues imatges que, molt probablement, formaven part d’una acció ritual on la cucafera petita servia per a representar, d’una banda, la fertilitat de la cucafera adulta i, de l’altra, la regeneració de la vida en ella mateixa.

El cos latent és aquell que anima l’objecte, l’eina o l’instrument.

Hi ha activitats en què el cos humà, per ser diligent, necessita objectes i, al mateix temps, els objectes necessiten la pulsió que emana del cos, en forma de gest, per prendre vida.

El cos transmet la seva pulsió de vida a l’objecte mitjançant un gest reiterat, repetitiu…

El gest reiterat és la respiració de l’objecte, l’objecte inspira i expira amb cada gest.

En aquests casos, en el gest reiterat hi conviuen dos cossos: el cos present, que és l’objecte animat, i el cos latent, que és el que l’anima.

El cos latent dona vida a l’objecte a través de la repetició, i aquesta repetició expressa la vida de l’objecte, que neix de la seva pulsió.

Cos latent i cos present dansen plegats en un gest que pot anar, per exemple, del braç a la granera i de la granera al peu i la cama, traçant un recorregut que per mitjà, per repetició, esbossa un dibuix en l’espai.

Aquesta dansa neix del contacte estret entre l’un i l’altre i es pot manifestar amb una infinitat de matisos: picat, vibrat, fregat, rascat… Cada un d’aquests matisos genera sonoritats diferents. Sonoritats que generen la seva base sonora i vital.

M’interessa especialment la sonoritat dels objectes, especialment quan és fruit d’una relació directa amb el cos: objectes diversos que ressonen al ritme del gest repetitiu en realitzar una acció concreta i en el so que produeixen —l’aixada en llaurar, la granera en agranar, el guix al guixar, el fregall al fregar, etc. És a dir, la sonoritat dels objectes en activitats que requereixen moviments repetitius i rítmics.

Imagino un teatre d’objectes, com una dansa, amb objectes que són eines o instruments. El seu moviment és la pulsió o la respiració d’un gest o d’una acció que es repeteix moltes vegades.

Imagino una dansa entre el cos i l’objecte en què el gest o l’acció es basa en la mesura humana i en les capacitats del cos humà.

M’interessa la sonoritat i música que parteix del diàleg del cos amb l’objecte.

Una sonoritat o música que no s’amplifica i que esdevé d’una relació de proximitat entre l’objecte i el cos: la seva mesura, plasticitat, densitat i temporalitat...

Una temporalitat, la del cos, condicionada per la seva capacitat de duració, atenció i repetició.

Sense tenir present aquesta qüestió, però amb l’interès per l’objecte present durant tot el procés de creació, vaig incorporar les castanyoles al projecte.

L’experiència amb les castanyoles ha estat, per a mi, molt reveladora perquè a l’aprenentatge i coneixement de l’instrument, ha seguit, necessàriament, un entrenament.

L’entrenament, cos-castanyoles que permet millorar les capacitats del cos i, per tant, diversificar les temporalitats:

Vaig començar coneixent l’objecte-instrument, en aquest cas un parell de castanyoles tradicionals, fetes per Sergi Masip amb fusta de boix dels Ports de Tortosa-Beseit al seu taller, entre guitarres i guitarrons de tot lo món.

La parella de castanyoles tradicionals consta d’una castanyola femella que va a la mà dreta i una de mascle que va a l’esquerra.

La femella està marcada per diferenciar-la de l’altra i cadascuna té una sonoritat.

Quan es toquen, a la manera tradicional, mascle i femella entren en diàleg, com ho fan el sol i la lluna a l’espai o els balladors a la plaça.

Les castanyoles tradicionals es toquen espolsades (a la manera del Botifarra) i això demana una actitud valenta i una energia despresa. Actitud i energia que m’eren molt necessàries.

Tocant-les, he après la relació que s’estableix entre el cos i l’instrument, especialment amb les mans i les extremitats superiors.

Ja durant la primera fase d’aprenentatge, l’entrenament és fonamental perquè s’han de muscular els braços i avantbraços i guanyar agilitat a les mans i els canells.

Quan la força dels braços i avantbraços i l’agilitat dels canells i les mans és suficient, comença l’aprenentatge que també és entrenament, per separar l’acció d’una mà de l’altra.

Perquè així és com s’espolsen les castanyoles a la manera tradicional: a contratemps o marcant la pulsació amb una mà i el compàs amb l’altra, per mi això és el més difícil.

Les castanyoles són un instrument petit i les meves dures i suaus, per la qualitat de la fusta amb què estan fetes, això em permet dur-les sempre amb mi i m’entretenen quan espero l’autobús, una amiga, un sopar...

Friso per saber-ne més i poder-les tocar a la mínima ocasió. Aquest fet social, de tocar les castanyoles encara no l’he experimentat, però serà el pas següent.

Les castanyoles és l’objecte-instrument que, de manera intuïtiva, vaig escollir per saber de què va la música tradicional i les castanyoles em van dur fins a Sergi Masip, a les seves classes toquem i parlem sobre l’instrument, la música tradicional i la cultura popular: les seves formes i la seva expressió: espontània i compartida, lluny de l’acadèmia i dels virtuosismes, la música tradicional i la cultura popular posa l’accent a la gent.

Imagino un teatre d’objectes on l’objecte-subjecte són les castanyoles i les castanyoles ens narren les històries de la gent que som i que habitem un lloc.

La plaça de l'Aube

En quadre i elevada

és lloc d’embruixament.

Apareix tot el que vols,

fins i tot, l’aube immens!

Només l’has d’invocar

en lloc inescaient

dient: plaça de l’aube!

i de sobte, aquí el tens!

I ara la plaça s’ombreja

I s’omple d’agitació

perquè les dones volem

com vola l’estol de coloms:

Arriant infants!

Acotxant nadons!

Escampant fadrines!

i vetllant els morts...

Enraonant com velles!

Mercadejant amb traficants!

Sirgant com desemparades!

i estenent als desenfeinats...

però en acabar...

ens arribem a les hortes

i quan tornem,

compactes i rabents,

celebrem...

amb una alegria boja!

que som cu-curu-curulles!

com l’aube immens,

que hi era i ja no hi és.

A les dones que em van al davant

i han fet i fan de tot.

El castell

Biblioteca Arbó

molí de farina

castell amb dos fossats:

Per un passa el canal

molt fondo, molt!

Trenca lo poble en dos!

A un costat, la Vila

A l’altre, garroferes

i camps de blat. De blat?

i ponts de tant en tant

Alts, molt alts!

Unint els dos costats.

i resseguint la línia,

El passeig canal!

Nits d’estiu! Superman!

De cara al delta

Arran de terra

un moixó! No pot volar...

Als arrossars

canten les granotes

ample i ple - ample i ple

i al castell: runes, brossa i gats

Descanseu en pau:

Iaios, casa, terrat...

A mons iaios

i la infància que em van donar.

Des de l’11 de gener del 2016 el Centre de Desenvolupament Rural-Museu de la Pauma de Mas de Barberans forma part de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial. Aquest centre, inaugurat el maig del 2010, és un espai destinat a la realització d’accions i actuacions que ajuden, afavoreixen i diversifiquen el desenvolupament econòmic del municipi i del territori, amb la recerca, conservació i difusió del patrimoni etnològic i immaterial com a eix vertebrador, i en concret el treball de la pauma (margalló). L’origen del projecte museogràfic és una recerca desenvolupada en el marc del l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC). Cal dir que el Museu treballa des de la recerca aplicada i l’ànim de restitució social és constant. 

Una de les empremtes més visibles que observem quan posem el focus en la nostra trajectòria museogràfica són les exposicions temporals que s’han anat succeint, moltes de producció pròpia (divuit) i d’altres produïdes externament (una desena). Les primeres ens han servit per posar en valor l’artesania de les fibres vegetals d’aquí i del món i destaquen sobretot les que han estat el resultat de projectes impulsats i coordinats des del mateix Museu però que han sabut implicar altres agents o institucions.

El retorn dels creadors amb fibres vegetals

L’exposició del 2021 va partir del desig de retrobar-nos després de tants mesos de distanciament a causa de la pandèmia i té com a objectiu facilitar i celebrar aquest retrobament. L’exposició es pot veure des del novembre del 2021 fins a finals d’octubre del 2022.

«Elogi a la cistelleria» no és una exposició de cistells. És una exposició amb l’obra de cistellers, en el sentit d’artesans, dissenyadors i artistes que desenvolupen la seva activitat a partir dels principis de la cistelleria, una disciplina que es caracteritza per l’ús d’uns materials determinats, essencialment fibres vegetals, i la seva manipulació per mitjà de les tècniques pròpies de la tradició cistellera.[i]

Des de la prehistòria, l’adaptació de l’ésser humà al medi ha estat continuada i constant fins a mitjan segle XX, aproximadament. La cistelleria ha acumulat una riquesa de coneixements sobre materials i tècniques que són l’essència de l’exposició, on es pot comprovar que de vegades es manté la funció i d’altres es transforma. Durant la segona meitat del segle XX, amb l’aparició de nous materials i la consolidació dels sistemes de producció industrial, es produeix un canvi vertiginós en la relació que l’ésser humà estableix amb el medi: es popularitzen nous productes de materials barats que, juntament amb les dificultats per aconseguir matèria primera, condueixen a una crisi del treball artesanal i al consum desenfrenat de productes elaborats molt lluny de nosaltres. Semblava que els nous materials ens transportaven a un món màgic on tot era possible a uns preus ridículs. Ara, un dels estímuls hauria de ser intentar canviar aquests hàbits de consum amb els quals se’ns ha seduït durant anys sota un model capitalista ferotge. Intuïm que estem immersos en un canvi de mentalitat que, a poc a poc, fa repensar determinats models de producció i consum i aporta una mirada molt més respectuosa envers el món. Per això, l’elogi a la cistelleria:

Per valorar la vigència d’una disciplina que manté els principis de la producció artesanal perfectament alineats amb els reptes del present, com ara la sostenibilitat mediambiental, l’economia circular o el consum responsable, entre d’altres.

Per conèixer les darreres obres dels seus creadors i creadores, la riquesa de tècniques i materials i la diversitat de les seves aplicacions: des de la recuperació o reivindicació de les peces tradicionals fins a la creació artística o el disseny d’objectes utilitaris.

Per mostrar que, en cistelleria, no tot són cistells.

Per descobrir que la cistelleria, per mitjà de la fusió, la barreja, la suma, l’acoblament, el maridatge o l’aiguabarreig dels materials, les tècniques i els usos, és una mena de sincretisme de resultats sorprenents.

L’artesania és una activitat de futur totalment vinculada als criteris de sostenibilitat, respecte a l’entorn i consum responsable que tanta vigència tenen en l’actualitat. Dins d’aquest context ha nascut «Elogi a la cistelleria». L’exposició recull un total de cinquanta-dos peces elaborades amb fibres vegetals de divuit artesans i artesanes d’arreu de Catalunya i l’estat. La mostra ha estat comissariada pel mestre artesà Joan Farré i l’escenògrafa Maria Pons, i coordinada i produïda pel Centre de Desenvolupament-Rural Museu de la Pauma.

L’exposició té com a comú denominador que tots els creadors i creadores que hi participen han guanyat algun premi o menció especial en el Certamen Internacional de Fibres Vegetals del Museu de la Pauma o en el de Salt. També que utilitzen com a matèria primera fibres vegetals i a l’hora de manipular-la ho fan basant-se en les tècniques de cistelleria tradicional. Les peces que es mostren en aquesta exposició són diverses tant pel que fa als materials (pauma, palla de sègol, espart, vímet, jonc, cinta de castanyer, bova, canya...) com pel que fa a les tècniques i als propòsits (utilitaris, de disseny o artístiques).[ii]

El Certamen forma part de la història viva del Racó dels Artesans i del mateix Museu. Un total de 318 peces han estat presentades en aquests dotze anys: 104 en la modalitat tradicional i 130 en Art i Disseny. A partir del 2016 es va separar aquest darrer àmbit en dos categories diferents: Artística i Disseny. Entre les edicions del 2016 i del 2018, ambdues incloses, es van presentar 41 peces a la modalitat Artística i 43 a la de Disseny.

A l’exposició hi podem trobar des de les tradicionals cofes de palangre per pescar i els cabassos o coves, fins a bosses de mà, làmpades de bova o escultures de materials diversos. Independentment de la trajectòria de cada autor, totes les peces han estat produïdes expressament per a l’exposició i mostren el treball actual de cadascun dels participants.

L’exposició es complementa amb un audiovisual de deu minuts en què els dos comissaris expliquen l’exposició i com les peces més tradicionals acaben dialogant amb les més contemporànies. També s’hi pot trobar un full de sala on hi consten els preus i les característiques bàsiques de totes les obres que estan a la venda. En el marc de l’exposició, cada autor/a reflexiona sobre l’ofici: la passió, el privilegi, la creativitat o l’esforç combinat de la ment i les mans són algunes de les reflexions que hi apareixen.

Els autors i autores presents a «Elogi a la cistelleria» són: Josep Mercader (Torroella de Montgrí), Jesús Maria Quintero (Torreagüera-Murcia), Antonio Rodríguez (Rota-Cadis), les artesanes d’Artpauma (Mas de Barberans), Enrique Taboas (Sangenjo-Pontevedra), Simone Simons (Chelva-València), Paco Trepat (Lleida), Ana Isabel Sánchez (Bellvei), Joan Clop (Linyola), Tim Johnson (Vilanova i la Geltrú), Mònica Guilera (Vilanova i la Geltrú), Maria Escura (Cànoves i Samalús), Palmira Rius (Lleida), Pere Batlle (la Bisbal d’Empordà), Carles Alcoy (Mataró) i Joan Farré (Folgueroles).

Maria Pons Calvet, comissària de l’exposició «Elogi a la cistelleria»

Pepa Subirats Rosiñol, responsable Museu de la Pauma

[i] Incloem el text introductori a l’exposició elaborat per Maria Pons Calvet i Pepa Subirats Rosiñol.

[ii] Part d’aquesta informació forma part de la nota de premsa emesa pel Museu i redactada per la periodista Roser Royo.

L’Escola Teresa Subirats del Mas de Barberans i el Centre de Desenvolupament Rural Museu de la Pauma reforcen vincles a través de la creativitat. Més enllà d’ensenyar a fer cordell i llatar, el Museu amb la complicitat i total implicació del centre educatiu, ha explorat altres vies per engrescar l’alumnat i apropar-lo als seus objectius fundacionals: transmetre el coneixement artesanal i els valors de sostenibilitat i de respecte a l’entorn, així com també donar a conèixer les possibilitats plàstiques i artístiques de la pauma i dels materials naturals que es troben a l’entorn del municipi.

Així aquest curs 2019-2020 el projecte educatiu “No tot és pauma” va iniciar la segona singladura amb el taller de Nadal i ara li toca al Carnaval.

Ideat per l’artista Maria Pons i monitoritzat per les artesanes del Museu de la Pauma sota la coordinació del Museu i l’Escola Teresa Subirats, es tracta d’un projecte que surt també de l’àmbit estrictament escolar per a projectar-se a la societat.

El procés de creació és el següent: l’artista Maria Pons, amb l’ajut de les artesanes del museu que són les que proporcionen el material i algunes solucions tècniques, crea el prototip de la peça que elaboraran els i les alumnes. Es proposen dos versions del mateix objecte per adequar-lo a les diferents edats de l’alumnat. Els xiquets i xiquetes fan el taller al Museu amb les artesanes i l’acompanyament de l’escola i s’aprofita la sessió per documentar fotogràficament tot el procés i fer fotos divertides que motivin encara més els joves participants.

Amb els objectes creats juntament amb les fotografies que es fan durant els tallers es fa una exposició pel Racó dels Artesans, la Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals. També per a la fira, l’artista que ha dissenyat els prototips prepara un taller per elaborar una de les peces treballades al llarg del curs. Després aquesta mateixa exposició s’instal·la a l’escola i quan es desmunta els objectes es retornen als alumnes que els han creat. Paral·lelament per deixar-hi constància, els prototips es documenten com a peces de la col·lecció del Museu.

El Museu de la Pauma acull des del passat 6 de novembre “Elogi a la Cistelleria”, una nova exposició produïda pel Museu i comissariada per l’artesà Joan Farré i l’escenògrafa Maria Pons.  La mostra es podrà visitar fins al novembre de 2022.

“Elogi a la cistelleria” parteix del desig de mostrar la producció actual de les cistelleres i cistellers que ens són més propers. L’exposició pren el relleu de “LOOKOUT, Cistelleria Europea” per mantenir el compromís amb la creació contemporània, però ara des d’una perspectiva més propera. Hi participen aquelles persones que han estat destacades, amb premis o mencions, en qualsevol de les edicions del Certamen Internacional de Fibres Vegetals de Salt i Mas de Barberans residents a Catalunya o a la resta de l’Estat espanyol.

S’hi poden veure  52 peces de 18 artesans. Els autors i autores presents són: Josep Mercader (Torroella de Montgrí), Jesús Maria Quintero (Torreagüera-Murcia), Antonio Rodríguez (Rota-Cadis), les artesanes d’Artpauma (Mas de Barberans), Enrique Taboas (Sangenjo-Pontevedra), Simone Simons (Chelva-València), Paco Trepat (Lleida), Ana Isabel Sánchez (Bellvei), Joan Clop (Linyola), Tim Johnson (Vilanova i la Geltrú), Mònica Guilera (Vilanova i la Geltrú), Maria Escura (Cànoves i Samalús), Palmira Rius (Lleida), Pere Batlle (la Bisbal d’Empordà), Carles Alcoy (Mataró) i Joan Farré (Folgueroles).

​Podem trobar-hi des de les tradicionals cofes de palangre per pescar i els cabassos o coves, fins a bosses de mà, làmpades de bova o escultures de materials diversos. Totes les peces han estat produïdes expressament per a l’exposició i mostren el treball actual de cadascun dels participants.

No és una exposició de cistells, és una exposició amb l’obra de cistellers, en el sentit d’artesans, dissenyadors i artistes que desenvolupen la seva activitat a partir dels principis de la cistelleria, una disciplina que es caracteritza per l’ús d’uns materials determinats, essencialment fibres vegetals, i la seva manipulació per mitjà de les tècniques pròpies de la tradició cistellera.

Des de la prehistòria, l’adaptació de l’ésser humà al medi natural ha estat continuada, i constant fins a mitjan segle XX, aproximadament. La cistelleria ha acumulat una riquesa de coneixements sobre materials i tècniques que són l’essència de l’exposició, on comprovarem que de vegades es manté la funció i d’altres es transforma.

Baix l’enunciat de l’Escena digital, una assignatura amb alumnes que es troben a la recta final dels estudis d’art dramàtic, hem especulat sobre quin és el paper de l’art dramàtic, de l’escenografia i de l’escenògraf-a al S.XXI.

L’escena digital és el context on ens trobem tots i totes, al marge de quina sigui la nostra activitat o, de com sigui, la relació que mantenim amb la digitalitat.

L’escenògraf-a que tradicionalment ha estat l’encarregat-da de definir l’espai físic de l’escena i el seu manual d’ús (tot aportant els elements que determinen l’acció dramàtica, ja sigui per les seves possibilitats físiques,  les seves qualitats estètiques, com per tot allò que denoten i connoten) no pot obviar el fenomen social que esdevé de la incursió de la tecnologia digital a les nostres butxaques, l’anomenat cibpock (cibernètic-pocket).

En el context del SXXI,  l’escena o és digital o, si més no, s’ha d’inscriure a una realitat digitalitzada que l’escenògraf-a no pot obviar però on pot optar per definir l’espai físic, l’espai digital o totes dues coses a la vegada amb les diferents variants i gradacions que de la combinació se’n deriven, sense oblidar què, sigui com sigui, definirà un espai de relació, és a dir, un espai social.

El i la postescenògrafa, conscients de la rellevància que pren l’espai en aquest context social, esdevenen autors-creadors d’una escena que és, essencialment, espai (físic i/o digital) de relació, és a dir, espai social d’acció ultralocal.

Aquesta és l’autèntica revolució postescenogràfica.

Davant d’aquesta terra d’amor viva, amb una profunda consciència per part nostra de pertinença al món, de criatures terrestres, permeteu-me que insisteixi en l’eros del lloc, en el culte del més ençà, en l’eros local del cos amb el món. 

Fragment de Paraules locals de Perejaume.

Jo sóc ella és el nom amb el qual hem decidit anomenar el projecte de creació que hem realitzat amb els alumnes de 4º d’ESO D de l’Institut Ramon Berenguer d’Amposta a Això no és un simulacre*.

 Jo soc ella es comença a definir a partir de la tercera sessió, després de dues sessions dedicades a conèixer-nos per saber que ens mou o motiva i que ens atura.

Ho vam fer a partir de jocs: el joc d’estirar la corda o 1, 2, 3 pica paret.

La tercera sessió la vam començar amb un joc absurd, caminar i córrer de diverses maneres. Un joc sense cap altre objectiu del de passar-ho bé mentre juguem. Vam caminar a diferents velocitats, ens vam arrossegar, saltar i vam imitar el moviment de diferents animals i estereotips humans.

Essent ella, per la mateixa capacitat de valorar-la.

A partir d’aquest moment, l’activitat es va expandir més enllà de LO PATI i el projecte es va continuar desenvolupant simultàniament a l’aula, fet que no hauria estat possible sense la implicació de l’equip docent de l’Institut Ramon Berenguer IV i la dels mateixos alumnes.

Les sessions següents les vam dedicar a crear una acció artística per presentar al públic quina és la relació que cada un de nosaltres manté amb el seu entorn immediat i ho vam fer per mitjà de la dona que cadascú de nosaltres havia triat i amb la qual, finalment, ens identifiquem.

Aquestes sessions van coincidir amb l’exposició Cos social de Joan Morey. Les característiques de l’espai expositiu ens van persuadir per presentar, allí mateix, l’acció que just començàvem a gestar.

Una acció artística que va consistir en:

• Canviar-nos el cognom i estampar a una samarreta el nostre nom i el cognom de la dona amb la qual ens identifiquem.

• Crear una imatge per participant on aquest pugui representar la relació que s’estableix entre la dona amb la qual s’identifica i el seu entorn immediat. Cada participant va crear una imatge, on ell mateix era el protagonista i a la vegada, va formar part de les imatges creades pels companys.

• Fixar les imatges en format fotogràfic.

Un cop presentat el projecte, encara vam tenir temps per a valorar-lo, primer individualment i després en grup.

Fer Jo soc ella ens ha ajudat.

Això no és un simulacre és un projecte de Maria Pons Calvet per a LO PATI, Centre d’art de les Terres de l’Ebre. 

El projecte es va engendrar a principis d’any, es va gestar durant els nou mesos següents: definint el projecte, explicant-lo a tots els agents implicats, garantint la seva viabilitat i fent-lo arribar al col·lectiu de joves i adolescents, va veure la llum a finals de setembre, amb la primera sessió del primer grup, i s’anirà desenvolupant al llarg del curs escolar 2018-19.

Però què és Això no és un simulacre?

Això no és un simulacre és un projecte de projectes, és a dir, un projecte per a la creació de projectes;  col·lectius, amb continguts artístics i socials i amb un objectiu fonamental, ser útils.

Explicar què és Això no és un simulacre és fàcil i difícil a l’hora.

De fet, es pot definir amb quatre línies:

Perquè Això no és un simulacre és un projecte per a la creació col·lectiva d’accions artístiques a partir dels continguts que proposa un grup de joves i adolescents, des de l’imaginari personal a l’imaginari col·lectiu i per mitjà de les metodologies pròpies de l’art contemporani (visual i escènic) amb l’objectiu de millorar algun aspecte de la seva realitat immediata.

Però copsar l’autèntic significat d’aquestes quatre línies, aplicant-les a un procés de creació col·lectiva al llarg de set sessions d’hora i mitja és molt més difícil, però a l’hora també, molt més suggeridor.

Sobretot perquè els grups que participen s’enfronten, per primera vegada, a un procés de creació d’aquestes característiques, i jo mateixa, que he desenvolupat alguns processos de creació d’accions artístiques, és el primer cop que ho faig com a mediadora. 

La dificultat està servida, però com he dit abans, és engrescadora i malgrat que cada un dels projectes, tres en aquest moment, es van definint i formant a cada sessió, ho fem a partir d’un calendari on es succeeixen les fases de: creació, producció, presentació i avaluació, i d’una estructura de continguts a partir de quatre grans blocs per facilitar l’estat físic, mental i emocional dels participants:

• La confiança individual i amb el grup.

• La capacitat crítica vers un mateix i l’entorn; polític, social, natural…

• La creativitat.

• La capacitat d’acció o reacció vers la realitat immediata.

D’aquesta manera, és el grup el que defineix la tesi del seu projecte, el format o formalització de l’acció artística i el context en què serà presentada al públic (fet que, alhora, determina el seu públic potencial).

Això no és un simulacre és un projecte de projectes a l’hora fàcil i difícil d’explicar, per què es va definint i prenent forma a mesura que es defineixen i prenen forma els projectes dels grups que hi participen, sessió rere sessió. Cada grup li imprimeix la seva empremta i cap no és igual, ni evoluciona al mateix ritme, ni de la mateixa manera, cada projecte és un gran misteri i descobrir-lo forma part del procés de creació. 

Això no és un simulacre és un projecte on hi ha poc a dir i molt a fer, viure i conèixer, si esteu interessats en aquest projecte, hi esteu convidats!

L’interès creixent pels jocs i rituals tradicionals com a detonadors d’accions artístiques  s’ha vist materialitzat en dues performances amb el joc d’estirar la corda com a leitmotiv narratiu que he presentat aquest estiu a Ports, natura i art.

La Primera, Càntir d’engany als Estrets d’Arnes al peu de les Moles del Dou i la segona, Mo entre el Coll de Plorón i la Font del Teix a Paüls. 

Càntir d’engany, amb un càntir penjat al bell mig de la corda. En aquesta performance presenta una lluita entre iguals. Es tracta de dos éssers humans que, de manera absurda, perquè són a la riba d’un rierol, intenten apropiar-se d’un càntir ple d’aigua. 

Mo, amb una esquella penjada al bell mig de la corda. En aquesta performance, precedida per un ritual amb cants a Mo, els participants són el públic que haurà d’estirar la corda tot  mantenint en silenci l’esquella que hi penja al bell mig, perquè en aquesta performance, la lluita és entre dues forces contràries, d’una banda, els representants dels éssers humans i de l’altra els del medi natural, que tan sols guanyaran si descobreixen com guanyar tots dos. 

Això no és un simulacre, primera sessió, un projecte per al Centre d’Art LO PATI per a la creació d’accions artístiques col·lectives amb tres grups de joves i adolescents a desenvolupar durant el curs 2018-19. Durant la primera sessió vam jugar a estirar la corda per percebre la força que tenim i que som capaços d’exercir quan es tracta d’assolir els nostres somnis. 

En països de l’Àsia Oriental i Sud-oriental amb cultures emanades de societats tradicionalment conreadores d’arròs (Cambotja, Filipines, República de Corea i el Vietnam-, es practiquen rituals i jocs que consisteixen a estirar una corda per propiciar collites abundants i prosperitat. Aquestes pràctiques culturals, que assenyalen el començament d’un nou cicle agrari, contribueixen a fomentar la solidaritat i la diversió entre els membres de les comunitats.

Molts d’aquests rituals i jocs posseeixen també un profund significat religiós. En la majoria de les variants hi participen dos equips, que tiben dels dos extrems d’una soga tractant de portar-la cap al seu costat. El joc, intencionadament, està desproveït de caràcter competitiu, fet que evita tota exaltació de la victòria o la derrota dels participants. Així, es remarca que es tracta d’una pràctica tradicional destinada a promoure el benestar de les comunitats i es recorda als seus membres la importància que té la cooperació mútua. En molts d’aquests jocs es poden observar petjades d’antics rituals agraris que simbolitzen forces de la natura, com el sol i la pluja, i incorporen elements mitològics o cerimònies de purificació.

Habitualment, s’organitzen davant dels ajuntaments o dels temples dels pobles, i estan precedits per la celebració de festes commemoratives en honor de les divinitats locals. La gent gran del poble té un paper actiu en la direcció i organització dels joves, tant pel que fa a la pràctica del joc com pel que fa a la celebració dels rituals que l’acompanyen. Tot plegat, destaca la UNESCO, reforça la unitat, la solidaritat i el sentiment de pertinença i identitat entre els membres de les comunitats.

Tornaveu

Imatge: Competició d'estirar la corda als Jocs Olímpics d'Estiu de 1904.

«Una altra acció performativa que es va poder viure va ser Mo de Maria Pons, interpretada per ella mateixa, Daniel Sáez i Iona Koppers. Tres personatges que enmig del bosc van regalar als assistents fragments d’un text sobre un ésser imaginari, la vaca sagrada dels Ports i al final del recorregut els van proposar jugar al joc de la corda amb la condició que no hi hagués guanyadors ni perdedors»

La calamanda.com

Algunes paraules al públic del passat diumenge 3 de juny a la tercera edició de Els ports, natura i art.

Després d’un matí prenyat d’incerteses meteorològiques, la certesa d’una pluja insistent ens va foragitar dels Estrets al Casal d’Horta de Sant Joan, on vam anar desembarcant, com nàufrags, empesos per les onades de cotxes.

Després d’un lapse de temps incert i necessari en què ens vam poder recuperar i reagrupar, Els ports, natura i art van reemprendre l’activitat; a falta de natura, amb naturalitat, i a falta de Ports, amb un casal.

Amb un recorregut; primer d’anada amb la poesia de Sílvia Mayans i les veus del cor Flumine  i després, ja de tornada, amb l’acció Càntir d’engany.

Quan dies abans vam visitar els Estrets, Càntir d’engany, no era ni càntir, ni engany… Era la pulsió d’una corda invisible, el delit d’un enigma, el vol d’un eixam d’efímeres.

I certament havia de ser així, perquè fins aleshores, he de confessar-ho, desconeixia els Estrets.

La visita va ser amb Daniel Sáez, Iona Koppers, la Boira i Sergi Quiñonero, un dimecres a la tarda, ben entrada la primavera.

La solemnitat i la duresa extraterrestre de les moles dels estrets contrastava amb l’alegria de l’aigua i l’esclat de les flors primaverals.

A mig camí, descobrirem un lloc i el lloc esdevingué el parany, on vaig caure in Love.

Sort del lloc que va poder enxampar-me al vol i mantenint-me suspesa en l’aire del capvespre incipient, va seduir-me amb mil i un encants, xiuxiuejats a cau d’orella, perquè només els mostra a qui els sap apreciar.

Va ser just en aquell moment, aprofitant l’efímera ocasió del vol en suspensió, que el lloc va sembrar-me la llavor que poc després acabaria definint; el què, el com i el perquè de l’acció Càntir d’engany.

Llavor que germinava dins meu, al marge, qualsevol imatge prèvia a la descoberta del lloc, ja que tot allò que jo havia previst o anticipat, va resultar, inevitablement, fora de lloc.

Perquè com a escenògrafa, encara que sembli mentida, no puc concebre un lloc com a escenografia o decorat passiu.

El lloc és un agent actiu amb què conversar, i és d’aquesta conversa que es crea el vincle que dona sentit a l’acció i omple de significat el lloc.

L’acció que vàreu veure vosaltres va ser, en rigor, un assaig obert de l’acció que havia de ser, perquè l’acció que vàreu veure, va fer-se sense un dels agents protagonistes.

Per sort, el matí del dia abans, vam fer un assaig general i durant l’assaig, Roser Arques (fotògrafa de la cava) va fer un recull fotogràfic.

Aquestes són algunes de les fotos de Roser amb l’acció Càntir d’engany al seu lloc, al peu de les Moles del Dou, a mig recorregut dels Estrets (entre Horta de Sant Joan i Arnes) l’agent protagonista que no va venir al casal d’Horta de Sant Joan.

Maria Pons és creadora, escenògrafa i performer.

A partir de l’exposició de Lola Guerrera, “Lo vulnerable”, proposa un taller dirigit als més menuts per aprendre a treballar a partir dels materials presents a la natura (fulles i altres materials orgànics), seguint la metodologia de treball de l’artista i crear, d’aquesta manera una natura morta contemporània.

El taller  es realitzarà a la mateixa sala d’exposicions, al costat de l’obra de l’artista, després de fer una visita comentada a manera de introducció al taller.

Per a infants d’entre 6 i 12 anys.

Centre d’Art LO PATI, Amposta.

La consecución de «lo imposible»

es la mayor fascinación

en el arte

a la vez que su secreto más profundo.

No es un proceso,

más bién se trata de un acto de imaginación

y de una decisión vehemente, espontánea,

casi desesperada,

que surge inesperadamente frente a una posibilidad 

absurda y ridícula

que escapa a nuestros sentidos.

Para crear un campo

de atracción

de «lo imposible»

es imprescindible tanto

una ingenua falta de experiencia

como el estado de rebeldía, de negación, 

de resistencia, de inversión

e insaciabilidad,

en definitiva, un estado en el que

uno da vueltas alrededor 

de un vacío absoluto.

Tadeusz Kantor, Teatro de la muerte.

En el moment en què descartades totes les opcions possibles (fórmules gastades) queda un buit, un no res, un impossible.

Et proposes l’impossible sabent del cert que no saps on vas.

Tan sols et mou una lleugera intuïció d’espectacle i la certesa que ja fa dies que vas descartar l’escenari convencional, amb la disposició enfrontada entre públic i escena, separada per una línia, amb teló o sense, però en definitiva, una línia igualment i que per tant, tan sols et resta un espai on desenvolupar una acció, sense les convencions tradicionals d’espectacle, és a dir, sense el guió de convencions espectaculars, doncs en aquest espai no hi ha platea, ni llums de sala, ni teló, ni molt menys una ficció empaquetada i clarament delimitada darrere la línia de seguretat.

Però al mateix temps, cal fer una advertència al públic, doncs aquest no ha de témer per la seva integritat, perquè ni nosaltres ocuparem la platea, ni farem pujar cap espectador a l’escenari, simplement pel fet que aquest no existeix i sempre m’han desagradat totes dues incursions.

Un cop escombrades totes les convencions, què queda? Simplement queda un espai, l’espai on s’aplega un grup de gent (persones) i entre aquest grup, jo mateixa i, entre nosaltres, un misteri de relacions que han fet que ens apleguem ara i aquí.

Aquest espai (anti-escenogràfic) és el resultat del meu treball com a escenògrafa.

I un cop parada l’anti-escenografia, tan sols queda la lleugera intuïció d’un espectacle, és a dir, d’una forma (no convencional) i el seu desenvolupament que no es pot separar al de l’espectacle, perquè la forma i el seu desenvolupament el determina i sé del cert que, fins que no resolgui l’entrellat de la forma, l’espectacle no serà més que un impossible.

Entre tant, deambulo amb l’impossible, aquest és ara el meu tresor i no sé on vaig però amb sort, tot caminant, cauré i al final de la caiguda, em fotré de nassos amb el tots els que estimo i han fet del fracàs, la forma artística per excel·lència.

A Tadeusz Kantor

mestre d’impossibles.

El delta sembla fet per a les bèsties alades i nocturnes

amb la realitat sensacional de ser allà, a la fosca

perquè heu decidit fugir de la casa escorcollada i de tota la parentela

i ja només cal, obrir les ales,

fugir de terra ferma per donar-li gust a la ploma

i de donar-li gust, 

a la meva ploma

amb animal de bec m’he convertit.

Daniel Sáez, Nits (Vist des del fangar)

La metamorfosi a Madame Bec.

La metamorfosi es produí lenta però infal·liblement.

Primer, el pèl moixí (o borró) que em cobria la pell de mamífer mudà de color, va tornar-se més clar i, on mudava, per un efecte de semblança amb el color de la pell, semblava desaparèixer.

Amb el temps, el pèl clar es va anar cardant i, on es cardava, creava una mena de borrissol que el feia més pressent.

D’aquesta manera va ser com la superfície del meu cos es va anar convertint en el mapa d’una regió canviant: amb zones cobertes de borrissol, zones amb pèl moixí fosc i altres, aparentment, sense pèl.

Paral·lelament, nas i boca s’integraren en un bec.

De les axil·les es van anar desenvolupant un parell de membranes, una a cada un dels costats del meu cos, que van acabar per unir-me els braços al tronc, tot formant un triangle de pell flexible.

Les membranes, primer llises com les d’un ratpenat, es van cobrir, ràpidament, d’un borrissol què en rigor, era plomissol.

S’albirava la primavera quan del plomissol de les meves membranes, van anar apareixent, no sense pennes, les plomes.

Les primeres eren curtes però a poc a poc n’apareixien de més llargues i vistoses, fins que van sortir les últimes, cobrint el que poc abans, havien estat les mans.

Ja era estiu quan les mans van reaparèixer als peus, convertides en urpes i amb això, tota jo vaig acabar convertida en Madame Bec, una òliba del delta.

La faula de l’òliba i el tudó.

Una nit de lluna plena d’aquell mateix estiu, mentre l’òliba estava al seu niu tranquil i solitari, va adonar-se que, tramat amb els altres sons de la nit, s’escoltava un cant.

-Ssssshhhht!- xisclà l’òliba a la nit.

I la nit va callar.

Aleshores, en aquell nou silenci, el cant va sonar vibrant, com l’interior d’una campana, i l’òliba va sortir volant, com un fanal, seguint la filigrana que el cant dibuixa al cel.

La filigrana va dur l’òliba riu avall on, entre canyes i fang, va distingir una clariana, estreta i fosca com un fumeral, per on s’enfilava el cant.

Aturà el vol un instant, el just per il·luminar un tudó, el tudó que cantava.

D’aleshores ençà quan el tudó canta i la nit fa massa fresa, l’òliba la fa callar.

A Daniel Sáez,

per les Nits.

Lejos de los despachos y el mundo político pero cerca de la lucha vecinal para solucionar los problemas de colapso y siniestralidad de la N-340, esta carretera se convierte a partir de esta semana en protagonista de una exposición en el Museu Terres de l’Ebre. La N-340 es el nombre de la muestra que se inaugura este viernes, y que se podrá ver hasta el 18 de septiembre, en el Museu de les Terres de l’Ebre de Amposta, dentro del ciclo Ebre, Art i Patrimoni. Su autor, el fotógrafo y realizador Guillem Barberà, ha destacado que la N-340 “ha dejado de ser un objeto para convertirse en un sujeto” arraigado a la identidad de las personas que conviven en su entorno y al cual temen y respetan por todo aquello vivido. Estos rasgos personales de la carretera los ha plasmado en una veintena de fotografías que se complementan con dos audiovisuales y una instalación de Maria Pons creada a partir de los lemas del movimiento vecinal que lucha para mejorar esta carretera.

LA VANGUARDIA

ACN, Amposta

 05/08/2016 14:20

El passat 28 de maig de 2016 vam estrenar a Litterarum, Mora d’Ebre la versió revisada de Visitacions o la concepció de l’immaterial.

La versió revisada inclou texts de Jesús Moncada, Artur Bladé i Desunvila i Sebastià Juan Arbó.

Amb la incorporació d’aquests texts literaris, l’acció artística esdevé acció literària i és per aquest motiu que la vam estrenar a Litterarum, la fira d’espectacles literaris amb un passi per a programadors i una mostra d’alguns dels fragments de l’acció durant l’espectacle inaugural de la Fira que La xarxa audiovisual local, va retransmetre en directe.

EQUIP

Tècnic: David Gironés

Conferenciant i Cucafera: Maria Pons

Cucafereta: Iona Pons

Jugadors de morra, llaguters i mosques: Sisco Maleta, Pepe Grua, Edgar Lo tendo, Jordí Catalí i Agustí Samper.

Músics: Daniel Sáez i Roser Alemany.

AGRAÏMENTS: Albert Pujol, Ferran Roca, Pepa Subirats, Roser Royo, Xavier Elias, Pepa Plana, Carme Pons, Jacqueline Biosca, Tomàs Ginestra, Oscar Lo tranki, Rafa Baila, Films Nómades, Guillermo Barberà, Vanessa Batista.

La Cucafera de Tortosa no passeja mai sola. A diferència dels altres dracs que formen part del patrimoni cultural immaterial català, la bèstia ebrenca sempre apareix acompanyada d’una o dues Cucaferes petites que automàticament converteixen el drac gros en un ésser femení. La Cucafera és, doncs, un drac català que alhora també és mare. A través d’aquest tret de la bèstia popular, l’artista Maria Pons va veure l’oportunitat de parlar de la vitalitat del patrimoni immaterial ebrenc i de relacionar-lo amb la procreació i la reproducció. “El patrimoni es manté viu en el mateix sentit que les dones engendrem vida”, explica Pons, que se serveix de la història de la Cucafera per teixir Visitacions, una acció artística que reviu quatre tradicions de la cultura popular ebrenca. L’espectacle s’emmarca en la programació de la Fira Litterarum i es podrà veure divendres vinent a les deu de la nit a La Llanterna Teatre, a Móra d’Ebre.

Visitacions fa una revisió del mite de la Cucafera de Tortosa, que tradicionalment encapçala la processó de Corpus de la ciutat, i aglutina quatre elements culturals en una única història. L’acció artística recupera el joc de la morra, típic de la Ràpita, que consisteix en endevinar quants dits estenen els jugadors darrere l’esquena. El toc del corn marí dels llaguters de Móra d’Ebre, una tradició dels mariners de tocar un cargol de mar per avisar-se entre ells, també és present a l’espectacle. El quart pilar de Visitacions el formen les curses del cresol de la Terra Alta, que són originàries de Prat del Comte i tenen lloc durant la Festa Major del municipi. En aquestes curses, els homes es lliguen a la bragueta un llum de ganxo i han de córrer el més ràpid possible sense que s’apagui.

“No volia elaborar una mostra dels quatre elements per separat. Per això, els he unit en la mateixa història”, assenyala Pons, que ha incorporat textos de Jesús Moncada Artur Bladé i Sebastià Juan Arbó a l’espectacle. “Una veu en off llegeix els fragments escrits pels autors, que serveixen per contextualitzar l’acció”, diu l’artista. L’acció artística recupera així textos que aborden l’imaginari col·lectiu de les Terres de l’Ebre i que descriuen l’ambient en què es desenvolupaven aquests quatre elements fa 60 i 70 anys enrere.

En un inici, Visitacions simula una conferència convencional. El muntatge té lloc en una sala per a xerrades, però la conferència es transforma, a poc a poc, en un espectacle mitjançant jocs de llums i espais sonors. “L’acció artística defuig la ficció teatral. La intenció no és recrear un altre món, de manera que tots els personatges, excepte la Cucafera, van vestits de carrer”, afirma Pons. Una altra de les particularitats de Visitacions és que no hi ha cadires per al públic, que observa l’obra a peu dret. Pons justifica aquesta decisió perquè “els intèrprets actuen entre els espectadors, que es veuen obligats a moure’s en funció del lloc on transcorre l’acció”.

Rere aquesta representació artística de 50 minuts de durada, s’hi amaguen diversos missatges de caràcter universal. Un d’ells és l’erotisme com a força de regeneració constant emmarcada en els cicles de la vida. Els elements del patrimoni immaterial també exerceixen de motor per plantejar interrogants que es repeteixen al llarg del temps. “Les manifestacions de patrimoni tenen una raó de ser: en algun moment han intentat explicar algun misteri de la vida“, assenyala Pons, que fa la següent reflexió: “Aquests elements hi continuen essent perquè seguim sense trobar respostes. No hem estat capaços de superar la por a la mort ni de donar resposta al misteri de la vida”.

20.05.2016

Núria Juanico. 

Litterarum 2016.

NÚVOL

Taller de màscares per a la Diada de la ZER Montsià.

El passat divendres 13 de maig vam realitzar un taller de màscares per als alumnes d’infantil de les escoles que formen part de la ZER Montsià.

Aquest va ser un dels tallers que es van oferir durant la celebració de la Diada de la ZER Montsià que enguany va acollir l’escola de Mas de Barberans. 

El taller partia d’un dels elements del Patrimoni Cultural Immaterial que alumnes de l’escola havien treballat prèviament durant el curs La llegenda del burro.

A partir d’aquesta llegenda vam proposar als alumnes més petits elaborar una màscara de burro a partir de dues bosses de paper Kraft.

Cada un dels alumnes es va fer la seva màscara.

LLOC: Escola Teresa Subirats i Mestre de Mas de Barberans.

DATA: Diada de la Zer Montsià, divendres 13 de maig de 2016.

ALUMNES: infantil (P3-P5)

TALLERISTES: Daniel Sáez i Maria Pons

AGRAÏMENTS a CARTODELTA

L’acció Visitacions, de l’artista ampostina Maria Pons, creada per a l’acte de presentació de l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre el passat 17 de desembre al Museu de Tortosa, es representarà, reconvertida en un espectacle literari, dins la Fira d’Espectacles Literaris Litterarum que se celebrarà del 27 al 29 de maig a Móra d’Ebre. Visitacions és una recreació del mite de la Cucafera de Tortosa a partir d’altres possibles elements del patrimoni immaterial ebrenc com el joc de la morra de Sant Carles de la Ràpita, el toc del corn dels llaguters de Móra d’Ebre i la cursa del cresol de Prat de Comte, amb la incorporació de textos literaris de clàssics de la literatura de les Terres de l’Ebre com Jesús Moncada o Artur Bladé. Amb tots aquests elements Pons representa l’arquetip de l’home i la dona que entren en una mena de joc eròtic.

L’acció va ser encarregada per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionime i Acció Culturals per a la presentació de l’Inventari, i per a Litterarum se n’ha fet una versió revisada i professionalitzada, sota l’assessorament dels responsables artístics de la Fira. L’acció Visitacions de Maria Pons tindrà un protagonisme especial dins Litterarum, ja que a banda de representar-se oberta al públic, també s’ha previst un passi especial per a programadors. De fet, el dimecres 3 de maig hi ha prevista una jornada per a programadors ebrencs als quals se’ls explicaran les característiques d’aquesta obra, amb l’objectiu que la puguin acabar contractant als seus respectius municipis, biblioteques, teatres o centres culturals. A més a més, aquest divendres 6 de maig durant la presentació de la programació definitiva de Litterarum 2016 a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona està prevista la intervenció de Maria Pons per explicar la seua acció en un acte obert als mitjans de comunicació del país.

Des de l’IPCITE es valora molt positivament l’elecció de Visitacions com un dels espectacles de Litterarum perquè això donarà una projecció al patrimoni cultural immaterial ebrenc dins i fora de les Terres de l’Ebre. A més a més, es considera aquesta acció literària com una de les múltiples aplicabilitats que pot tenir el projecte de l’IPCITE i obre la porta a que aquesta acció literària s’acabi representant a d’altres indrets del territori i del país.

Accés a la notícia

El proper 17 de desembre tindrà lloc un acte obert a tot el públic al Museu de Tortosa per donar a conèixer bona part de la feina que s’ha realitzat fins ara per dotar de contingut l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre (IPCITE). L’acte serà a les 19:30 hores i comptarà amb la presència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

Des de la presentació del projecte el passat mes de març fins ara els dos antropòlegs de l’IPCITE han estat treballant en documentar i inventariar diversos elements del patrimoni cultural immaterial de les Terres de l’Ebre, dels quals deu ja han estat registrats amb fitxes i formen part de la base de dades de la web www.ipcite.cat. Es tracta del conreu de la vinya a la Terra Alta, de les festes majors de Rasquera, del ball de mantons d’Ulldecona, de la cucafera de Tortosa, del joc de la morra de Sant Carles de la Ràpita, de les curses tradicionals de Prat de Comte, de les birles a les Terres de l’Ebre, de l’Aurora a la Fatarella, de la jota ballada de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre i de les coquetes a les Terres de l’Ebre. A aquests elements s’hi aniran sumant progressivament d’altres, alguns dels quals ja s’han començat a treballar.

Per difondre la feina que s’ha fet i al mateix temps apropar una mica més a la ciutadania el divers i singular patrimoni cultural immaterial de les Terres de l’Ebre s’ha pensat en una acció poètica que amb el títol d’EBRI està inspirada en el món del vi i en l’escenificació d’alguns dels elements que ja han estat inclosos en la web de l’IPCITE. La idea és explicar el patrimoni cultural immaterial ebrenc des de la contemporaneïtat, lligant tradició i avantguarda, que d’altra banda és una part essencial d’un projecte que busca redescobrir els elements culturals immaterials de les Terres de l’Ebre perquè serveixin també de base per al desenvolupament del territori.

L’acció poètica EBRI parteix de la base de l’ebrietat com un estat que ens altera les facultats físiques, mentals i emocionals, ja sigui per la ingesta desmesurada de vi o per una passió i ho lliga amb l’ebrietat que provoca el riu Ebre a la terra fertilitzant-la. Ha estat pensada i ideada pel músic de Deltebre Miquel Àngel Marín, en col·laboració amb l’escenògrafa d’Amposta Maria Pons, qui també ha creat l'altra acció poètica de l’ acte: l’escenificació de diversos elements del patrimoni immaterial ebrenc: el joc de la morra de Sant Carles de la Ràpita, la Cucafera de Tortosa, el toc del corn marí dels llaguters de la Festa del Riu de Móra d’Ebre i la cursa del cresol de Prat de Comte. Aquesta escenificació integrarà en un mateix discurs els diferents elements i per fer-ho comptarà amb la participació d’aquelles persones que actualment encara els mantenen vius.

L’acte també inclourà la projecció d’un documental sobre el Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre. Prèviament, hi haurà una reunió de l’Òrgan Institucional de l’IPCITE.

“L’erotisme és la força primigènia capaç de regenerar la vida, el triomf sobre la mort”. Totes les manifestacions culturals de tots els racons i tots els temps sorgeixen de la necessitat d'establir relacions amb "l'altre", de reconèixer-nos en ell i, a través d'aquesta pràctica, generar llocs comuns. Llocs on tornar perquè guarden un tros d'essència del que som. "Una voluntat de fer la vida més vivible", deia l'altre dia la filòsofa Marina Garcés. Aquesta voluntat individual sumada als anhels d'aquells amb qui compartim territori acaba conformant una identitat que rebem dels nostres avantpassats i propulsem amb les nostres pròpies experiències de cara al futur. Amb aquesta visió universal, l'artista i escenògrafa ampostina Maria Pons ha estat l'encarregada d'idear una acció performativa per donar a conèixer el treball antropològic al voltant de l'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre (IPCITE), un projecte de creació recent que vol fer visibles les manifestacions culturals que ens acompanyen bé des de fa molts segles, bé des de fa ben pocs anys, com ara el conreu de la vinya, el ball de mantons d'Ulldecona, les curses tradicionals de Prat de Comte, el joc de la morra o les coquetes de les Terres de l'Ebre. Aquest dijous 17 de desembre tindrà lloc un acte obert a tot el públic al Museu de Tortosa que comptarà amb la presència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Hem volgut destacar les dues accions poètiques que marquen aquest recorregut pel patrimoni.

 “Malgrat la distància que ens separa dels nostres avantpassats arcaics, no hem estat capaços de superar la més essencial de les pors, la por a la mort, ni de donar resposta al més gran dels misteris, el misteri de la vida”

1. Els arquetips que sobreviuen als cicles de la vida
Com es conjuga el joc de la morra amb els llaguters i els corredors de Cresol per donar vida al mite de la cucafera? 'Visitacions', que ens remet a les aparicions inesperades de persones conegudes per saludar-nos, és una acció artística ideada per Maria Pons on els elements del patrimoni immaterial es converteixen en arquetips de l'home i la dona. Arquetips que entren en joc. “És una celebració, la de la regeneració d’aquest cicle vita que, des dels nostres avantpassats arcaics fins a l’actualitat, es materialitza en l’erotisme que mobilitza l’home i la dona", diu Pons. De fet, són els aficionats reals que encara ara segueixen mantenint vives aquestes tradicions els que representen, ara com a actors, aquests rituals que aniran acompanyats d'una lectura referencial sobre els orígens, història i localització de cada manifestació cultural a càrrec de la periodista Roser Royo. L'acció fa un paral·lelisme universalitzador. “Malgrat la distància que ens separa dels nostres avantpassats arcaics, no hem estat capaços de superar la més essencial de les pors, la por a la mort, ni de donar resposta al més gran dels misteris, el misteri de la vida”. Aquesta és la història dels rituals. I en totes les cultures té lloc la mateixa dinàmica.

“L’ésser humà desenvolupa històries mitològiques que donen sentit i continuïtat a la seva vida i per fer-ho, pren com a model el cicle de la vida tal com es manifesta a la natura quan la llum triomfa sobre les tenebres; sigui a l’albada o un cop passat el solstici d’hivern, i que en l’ésser humà equival al triomf de la vida sobre la mort”, explica Pons. De fet, les accions rituals, tant en la vida real com a l'espectacle de dijous, "seran accions perfectament codificades on entren en joc tots aquells elements que expliquen, a nivell simbòlic, un mite". Per això, la vetllada de dijous es preveu fascinant per la communió associada a tot allò ritual. Els espectadors, com a col·lectivitat ebrenca, podran entrar en comunió amb tot allò que dóna sentit a la nostra comunitat. "Tothom participa de l’acció ritual", diu Pons. "És important tant el moment en què es durà a terme, els subjectes que hi participen, com els utensilis necessaris per a la seva execució".

- La passió i el vi, fertilitzadors de la terra
La mateixa tarda, es plantejarà l'acció EBRI, inspirada en el món del vi i en l’escenificació d’alguns dels elements del patrimoni, ideada per l’escenògrafa ampostina Maria Pons i pel músic de Deltebre Miquel Àngel Marín. Pons i Marín despleguen la seva fantasia per fugir de les conceptualitzacions habituals -molt vinculades al turisme i al consum- al voltant del vi i del riu, i plantejar, com sempre, un joc capgirador. Un joc que ens remet al mateix erotisme primigeni al que es referia 'Visitacions'. Mitologia i territori. L’ebrietat com un estat que ens altera les facultats físiques, mentals i emocionals, ja sigui per la ingesta desmesurada de vi o per una passió, i ho lliga amb l’ebrietat que provoca el riu Ebre a la terra fertilitzant-la. No podem desvelar més detalls. L'experiència serà viure-ho.

Anna Zaera.

El passat divendres 20 de març, en motiu de la commemoració del Dia mundial de la poesia, Maria Pons Calvet i Daniel Sáez van presentar Mans de guix, una acció poètica, a partir de l’obra Raül i Rosa, d’Albert Guiu (Flix, 1972).

Aquest any, la commemoració del Dia mundial de la poesia ha coincidit amb la publicació de les dues darreres obres de l’escriptor flixanco; el recull de contes Memòries d’una oreneta de Bécquer i el poemari Raül i Rosa.

Aquest fet ha motivat l’organització dels actes de commemoració del Dia mundial de la poesia que la Biblioteca Sebastià Juan Arbó ha dedicat a l’obra d’aquest escriptor:

• La presentació dels llibres; Memòries d’una oreneta de Bécquer i Raül i Rosa a càrrec de Mª Josep Margalef i Rafael Haro.

• El recital de poemes a càrrec del grup Poemes al vent.

• La presentació de l’acció Mans de guix.

 Mans de guix és una acció poètica creada i interpretada per Maria Pons Calvet (artista visual i escenògrafa) i Daniel Sáez (artista visual i músic).

Mans de guix és una acció poètica a dues veus on Maria Pons i Daniel Sáez donen veu als poemes de l’escriptor flixanco, amb els quals s’ha dotat de paraula a dos discapacitats mentals, Raül i Rosa.

Durant l’acció, Maria Pons i Daniel Sáez donen vida a les paraules d’Albert Guiu; amb les seves veus, enregistrades, sonant per dos altaveus i, simultàneament, amb un llenguatge de mans de guix inventat per a l’ocasió.

Les mans de guix són el leitmotiv d’aquesta acció, on es parla d’amor i de discapacitat.

Les mans de guix representen la discapacitat, però no una discapacitat mental sinó emocional, és a dir, la discapacitat per a viure una autèntica història d’amor. En aquesta acció, és la societat, representada per una parella d’infermers, la que des de la seva superioritat mental, viu l’amor amb mans de guix i la que prova d’imposar les mans de guix als dos protagonistes.

Mans de guix és la tercera acció poètica que Maria Pons Calvet i Daniel Sáez han desenvolupat per a donar rellevància a diferents actes de presentació cultural, després de les accions per a l’acte d’inauguració de l’exposició Relat de belles coses falses (Arts Santa Mònica, Barcelona) i la presentació del catàleg d’aquesta exposició (Centre d’art de les Terres de l’Ebre, Lo pati, Amposta).

Des d’un principi, Joana Serret, directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, d’Amposta, mostrà interès pel treball d’aquests creadors i el materialitzà en un encàrrec on els convidà a idear una acció poètica per a tancar els actes de commemoració del Dia mundial de la poesia, 2015.

Mans de guix, de Maria Pons Calvet i Daniel Sáez.

Biblioteca Sebastià Juan Arbó, Amposta.

Divendres 20 de Març, 2015.

El proper divendres dia 10 de juiol presentem Timoxena, una acció de Maria Pons Calvet.

L’acció formarà part dels actes de la inauguració de l’exposició PSICOGEOGRAFIA D’UN FESTIVAL, en commemoració dels 10 anys del Festival Bouesia.

TIMOXENA és l’acció dramàtica d’un drama contemporani, on el present és fa passat arcaic per mitjà de l’ús d’elements i procediments propis de la cultura popular i dels rituals religiosos.

TIMOXENA és la invenció d’un mite contemporani a partir del conte La venedora de llumins de Hans Christian Andersen.

Presenten aquesta acció; Daniel Sáez, Iona Pons i Maria Pons.

• Timoxena: Iona Pons

• Mare: Maria Pons

• Conferenciant: Daniel Sáez

PRESENTACIÓ

LO PATI, Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, Amposta.

10 de juliol de 2015, 21h. 

El pròxim dijous, dia 7 de maig, dins la programació d’actes per celebrar el 20è aniversari de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d’Amposta, presentem l’acció poètica, Quan tu eres petita i jo era gran de Maria Pons Calvet.

Quan tu eres petita i jo era gran és un conte poètic sobre el fet de ser petita i fer-se gran i el de ser gran i fer-se petita.

L’acció succeeix en un indret nocturn, un camí que es fa i es desfà per seguir el fil de la narració, en aquesta ocasió al fossat del castell d’Amposta a les 21:30h.

La narració del conte és el motor d’aquesta acció, on la veu pren llum i es fa cançó de la mà de:

• Maria Pons com a dona-ou

• Iona Pons com a nena-closca

• Daniel Sáez com a home-tudó

Quan tu eres petita i jo era gran és una acció escènica per a tots els públics.

La temàtica i l’ús de nous llenguatges escènics, fan d’aquesta acció una proposta atractiva per a infants i grans, és per aquest motiu què, tot i l’horari, convidem el públic familiar a assistir-hi.

L’acció té una durada de 20 minuts, al final de la qual repartirem un obsequi entre els assistents.

Aquesta acció es va estrenar a Deltebre, dins la programació del festival Bouesia’14, va passar pel Festival Sirga’14, de Flix i va tancar l’edició del festival Bouesia’14 a Amposta.

Quan tu eres petita i jo era gran és la darrera creació de Maria Pons Calvet (Amposta, 1975), després de:

• El cordó de la tia Júlia, una vídeo-acció. 2013.

• Alades paraules, una instal·lació-teatre. 2009.

PREMI INSTITUT DEL TEATRE A MILLOR PROJECTE DE TEATRE VISUAL

• Mon Amour, una instal·lació-teatre. 2008. 

FESTIVAL STROBE’08, AMPOSTA

• Agnus Lupus, una instal·lació-teatre. 2007.

Nits és una cançó inclosa al cançoner Vist des del Fangar. A Vist des del Fangar presento un imaginari propi creat a partir de fets i personatges del Delta de l’Ebre. 

Nits és un passatge d’aquest imaginari.

El vídeo de Nits, succeeix en un safareig. Un safareig que és una lluna. On un home i una dona fan la nit sota la mirada burleta del geni de la nit.

I el geni de la nit va dir:
“Per un moment em ve de gust trencar la dèria d’aquest parell que els hi don per d’emblanquir-ho tot, dia rere dia. Perdeu la por a les taques i a l’olor de suor, que ara us emmetzinaré de la meva naturalesa, que és la Nit!
Des de dalt faig girar la magrana del temps, ara a la dreta ara a l’esquerre.
Jo taco i mano.
La nit és creixent al safareig quan encara no s’ha eixut el dia.
Guaiteu, el cantant se’n va ‘nar al Delta per festejar amb l’imaginari del Fangar que jo mateix vaig pastar; el clarinetista és un poeta-músic i recitador d’un cant espiritual; el pianista toca tants pals musicals com remades li calguin per ‘nar una altra riba, a l’alta riba!; i qui els embolcalla, a tots tres, és una escenògrafa que amb quatre canyes encén estels de fil coure per a què, a les fosques, vegin tot el que no els diuen.
I com mano, au!, baixo el teló.”

El delta perifèria i, alhora, centre.
Un punt a la tangent, però el punt des d’on projectem la nostra mirada 360º, un centre a la tangent.

Com a escenògrafa, cada dia, em pregunto que faig aquí.
Aquí, per a una escenògrafa, significa ser lluny dels centres de creació, producció i distribució teatral, dels companys i dels mestres, és a dir, lluny de les oportunitats per desenvolupar-me professionalment.

Sent així:
Que hi va venir a fer, una escenògrafa, al delta?
Quan hi vaig venir, tot just iniciava la meva carrera professional, feia poc més d’un parell d’anys que havia finalitzat els estudis d’escenografia i uns quants més que anava pels teatres arranjant escenografies i il·luminacions per a diferents espectacles.

Hi vaig venir per motius personals i econòmics, era mitjans de l’any 2010.
Un cop aquí, amb la Iona als braços, vaig començar a fer-me moltes preguntes.

De cop hi volta, tenia temps per pensar i un espai per descobrir.
Des d’aleshores m’he dedicat a observar aquest espai (situat entre el delta i els ports) i la gent que hi viu i, de tant en tant, faig una mirada al món i el que veig, no m’agrada: la corrupció ens ofega i les estratègies polítiques i econòmiques són perverses perquè ens empobreixen cada cop més.
Tot això, com no pot ser d’una altra manera, m’indigna.

Davant d’aquesta situació.
Que hi pot fer una escenògrafa, al delta?
El primer que pot fer és observar, després analitzar i, per últim, crear estratègies per al desenvolupament creatiu i econòmic, tant en l’àmbit personal com col·lectiu.
Diumenge ens vam reunir alguns artistes, gestors culturals i periodistes per, entre altres temes, parlar de la necessitat o no, de tenir un espai d’autogestió cultural.

És evident que calen espais per a la creació, producció i exhibició artística, però abans de decidir-se a crear un nou espai per a aquests fins, caldria:

1. Saber el què tenim. Fer un inventari dels equipaments públics existents (en ús o desús) i de les plataformes per a la promoció artística: mitjans de comunicació, festivals, convocatòries artístiques, centres de formació, etc.

2. Saber el què necessitem. Fer un inventari de recursos necessaris per al desenvolupament de l’activitat artística a les Terres de l’Ebre.

3. Recuperar el què tenim:
-Millorar la gestió dels equipaments públics en ús.
-Reconvertir els equipaments en desús.
-Interrelacionar les diferents plataformes de promoció artística.

Per tant:
-Cal millorar la gestió dels equipaments artístics? Sí!
-Cal crear un espai per a l’autogestió? Sí, si és necessari.

Perquè equipaments n’hi ha, però cal millorar-ne la gestió.
La gestió, ara mateix, recau sobre polítics i funcionaris amb més o menys interès i sensibilitat cap a les pràctiques artístiques.

Hauríem de ser els creadors, els gestors d’aquests espais?
No ho tinc clar, el que sí que hauríem de fer és definir com s’han de gestionar.

Per què, quina és la tasca del creador?
Això és fàcil de contestar, la tasca del creador és crear.

És necessària la tasca del creador?
Evidentment, ara més que mai.

Què cal fer?
Promoure aquesta tasca.

Com es pot promoure?
Facilitant l’accés als equipaments per a la creació, producció i exhibició artística i a les plataformes per a la seva promoció.

I com ho podem aconseguir?
Millorant-ne la gestió.
Una escenògrafa al delta és lluny de les oportunitats per desenvolupar-se professionalment, però té al seu davant un espai verge per desenvolupar-se artísticament.

Aquest punt, com qualsevol altre, pot ser un centre, però que ho sigui, depèn de nosaltres.

Enllaç de l’article a Surtdecasa.

El diumenge 1 de febrer vam gravar el vídeo NITS.

Nits, és una cançó de Daniel Sáez inclosa al seu darrer treball, Vist des del fangar.

El vídeo Nits és un concert i una acció.

Durant el concert, Daniel Sáez i els fabricants ( Victor Bonet i Albert Freixenet) toquen, en directe, la cançó Nits.

Paral·lelament esdevé l’acció, on un home (Daniel Sáez) i una dona (Maria Pons) fan la nit sota la mirada burleta del geni que els ha emmetzinat (Armengol Riera).

Nits succeeix en un safareig, un safareig que és la lluna.

El rodatge i la gravació els vam realitzar a l’antiga casa dels avis del Daniel, que vam convertir en un safareig.

El rodatge va ser a càrreg de Films nómades i la gravació d’ona sound, amb Santi Valldepérez, Adrian Lazarean, Fortu Simon i Héctor Xiqués.

Ens van assistir al rodatge i la gravació: Jordi Sáez, Maria Dolors Berral, Maria Franquet i Judith Sáez.

El passat mes de febrer, l’Escola Miquel Martí i Pol de Barberà del Vallès, em va convidar per a realitzar unes sessions de creació d’instal·lacions artístiques amb els alumnes del cicle superior de primària.

Vaig passar una setmana a l’escola, on vaig realitzar 12 sessions.

Durant les sessions amb els alumnes vam conèixer:

• Els nous llenguatges artístics des de finals del S. XX i principis del S. XXI, en especial, aquells que tenen a veure amb les intervencions a l’espai.

• L’obra d’artistes que han treballat aquests llenguatges.

Vam aprendre a:

• Crear un vocabulari visual a partir d’elements visuals.

• Articular un missatge a partir de l’organització a l’espai d’aquests elements.

• Crear estratègies per motivar l’acció del públic.

A cada sessió vam treballar a partir d’una paraula que el grup havia escollit prèviament.

La paraula havia de servir per a generar una instal·lació artística, de manera que, el primer que vam fer va ser agafar el diccionari i resseguir, com si fóssim un detectiu, les diferents pistes que ens oferia la paraula proposada, fins a trobar una definició, un ús, un sentit figurat, etc. Què motivés la creació de la seva instal·lació.

Tot analitzant les característiques del llenguatge de les instal·lacions, ens vam adonar que:

• El vocabulari visual que configura una instal·lació ha de ser fàcil d’interpretar pel públic, ja que el llenguatge visual no és tan concret com el verbal.

• L’organització a l’espai dels diferents elements ajuda a crear significat i, fins i tot, a donar un sentit narratiu a la instal·lació.

• La instal·lació és un llenguatge que ens permet motivar la participació del públic tot convertint-lo en l’actor de la nostra proposta. 

Com es pot motivar l’acció del públic? Com fer que el públic desitgi fer allò que els proposem? Vam descobrir que per a motivar l’acció del públic havíem de partir de l’estratègia dels contraris.

L’estratègia dels contraris consisteix a crear situacions de conflicte on, per aconseguir una situació desitjada, és necessària l’execució d’una acció, en aquest cas, per part del públic.

Una de les paraules amb què vam treballar i que ens va servir per exemplificar clarament el funcionament d’aquesta estratègia va ser descobrir.

Per a posar en funcionament l’estratègia de contraris, el més important és saber fer les preguntes correctes i en el cas de descobrir, ho vam fer així:

Què significa descobrir? Com podem motivar el desig del públic per descobrir? Quin és el contrari de descobrir? Què passa si cobrim tota una sèrie d’objectes de manera que s’intueix el que hi ha a sota? Què passa si allò que s’intueix no és el que realment hi ha? 

D’aquesta manera vam anar treballant, amb cada grup, la seva paraula.

A continuació adjunto una de les experiències, descrita pels mateixos alumnes.

Amb aquests alumnes vam treballar la paraula convivència i ho vam fer a partir de l’estratègia de convivència que ens proposa el conte Els músics de Bremen, un conte popular on, gràcies a la convivència i col·laboració, els personatges protagonistes aconsegueixen vèncer l’enemic i, per tant, convertir una situació de conflicte en una situació ideal.

Després de cercar el significat de les paraules de les quals s’inspiren les instal·lacions artístiques, així com el treball realitzat amb el diccionari invers i crear la nostra poesia individual sobre el tema de la convivència, vam gaudir de la visita de l’escenògrafa Maria Pons que ens va explicar la seva trajectòria tant d’estudiant com professional i ens va explicar com va ser el procés de creació de tres instal·lacions artístiques.

Ens va fer després un joc de paraules basat en paraules sinònimes o derivades del significat de convivència.

A partir de reflexionar sobre el que significa viure plegats.

Després de reflexionar sobre paraules com: conviure, viure, habitar, cohabitar... Vam arribar a la paraula contrària que seria viure sol. El fet d’arribar al contrari, ens va servir per crear un conflicte i pensar en les coses que no podíem fer sols i per tant, per realitzar-les necessitàvem als altres.

Van sorgir exemples com: fer-nos la cua a l’hora de pentinar-nos, descolar la pilota quan se’ns cola als arbres, etc

Ens va explicar que a les seves instal·lacions sempre cerca estratègies perquè el públic que ve a veure-les no sigui un observador, sinó que produeixi una acció concreta amb els elements de la instal·lació.

Per fer-nos reflexionar com podríem causar un conflicte a l’hora de muntar la nostra instal·lació que provoqués que els espectadors que vinguessin a veure sentissin el desig d’interactuar, ens va fer referència al conte dels “Músics de Bremen”.

AGRAÏMENTS a l'Escola Martí i Pol de Barberà del Vallés.

.El proper dissabte 29 de novembre presentem al Centre d’Art LO PATI l’acció 5 natures mortes + 1 dispositiu per a conferenciants.

Aquesta és la segona acció que presentem en motiu de l’exposició Relat de belles coses falses.

La primera, 5 monòlegs a dos veus més un monòleg mut, la vam presentar durant l’acte d’inauguració de l’exposició a ARTS SANTA MÒNICA, Barcelona.

Tant la primera acció com la que ara presentem, parteixen dels temes proposats a l’exposició i es fonamenten en la mateixa hipòtesi, tota mirada subjectiva sobre un espai és un paisatge.

L’acció es durà a terme a l’interior del Centre d’Art LO PATI, on hi haurà la taula de conferències per a la presentació del catàleg de l’exposició.

Un personatge format a partir de dos cossos i vestit amb dues bates de conserge on, per la part del darrere, es pot llegir el títol de l’exposició Relat de belles coses falses, serà l’encarregat de transformar cinc dels sis dispositius per a conferenciants que hi haurà instal·lats a la taula de conferències en natures mortes.

Cada una de les natures mortes fa referència a un dels apartats de l’exposició:  La pell, Regions espantoses, Jardí, Terres promeses i  Verdolatria.

I totes elles són  Relats de Belles coses falses.

Aquesta acció és una creació de Daniel Sáez i Maria Pons, escrita i interpretada per ells mateixos.

El 15 d’octubre, en motiu de la inauguració de l’exposició Relat de belles coses falses al Centre d’Art Santa Mònica, vam enllestir la instal·lació 5 paisatges + 1 espai.

 Aquesta és una instal·lació creada per a l’ocasió i gira entorn la hipòtesis Tota mirada subjectiva sobre un espai és un paisatge.

La instal·lació consta de sis banderoles: cinc de pvc translúcid de color i una de transparent.

Cada una de les banderoles de color va retolada amb un títol: paisatge 1, paisatge 2, paisatge 3, paisatge 4 i paisatge 5, mentre que la banderola transparent duu el títol de l’exposició, Relat de belles coses falses.

La instal·lació, creada per donar visibilitat a l’exposició que presenta, estarà instal·lada fins el 8 de desembre del 2014, data en què finalitza l’exposició.

Aquesta instal·lació és una creació de Miguel Bustos, Carme Pons, Asbel Esteve, Daniel Sáez i Maria Pons.

El 15 d’octubre, durant l’acte d’inauguració de l’exposició Relat de Belles coses falses, vam realitzar l’acció 5 monòlegs a dos veus més 1 monòleg mut.

Aquesta acció, creada per a l’ocasió,  es va dur a terme a la terrassa del Centre d’Art Santa Mònica quan el públic convidat a la inauguració n’ocupava l’espai.

L’acció que es desenvolupà a l’espai que ocupa la instal·lació  5 paisatges + 1 espai, parteix de la mateixa hipòtesi de treball Tota mirada subjectiva sobre un espai és un paisatge,  i consistí en la lectura d’un monòleg  al peu de cada una de les banderoles .

Els monòlegs de cada una de les banderoles de color versen sobre un dels temes de l’exposició: Paisatge 1,La pell. Paisatge 2, Regions espantoses. Paisatge 3, El jardí. Paisatge 4, Terres promeses. Paisatge 5, Verdolatria.

Un personatge, creat a partir de dos cossos i caracteritzat amb dues bates de conserge amb el rètol de l’exposició a la part del darrere, donà veu a aquests monòlegs que recita com si es tractés d’un discurs de cara a la Rambla, però finalment, a l’arribar a la banderola transparent, emmudeix després de llegir el títol de l’exposició.

Aquesta acció és una creació de Daniel Sáez i Maria Pons, escrita i interpretada per ells mateixos.

El passat dissabte 20 de setembre vam presentar, per primera vegada, la versió íntegra de Quan tu eres petita i jo era gran.

En aquesta ocasió, en motiu de l’acte de cloenda de Bouesia, festival d’acció poètica, que es va celebrar a Amposta.

La versió íntegra de Quan tu eres petita i jo era gran es completa amb el viatge de la dona i la nena al poble de les nenes perdudes.

Aquest viatge és un recorregut nocturn per un bosc totalment fosc, durant una nit sense lluna.

Dona i nena caminen per un bosc inexistent, de tan fosc, que finalment es fa present amb la llum d’un fanal que duu un tudó.

Viatge al poble de les nenes perdudes, és el títol d’un conte de la Mercè Rodoreda, extret del llibre Viatges i flors, a partir del qual hem treballat la segona part d’aquesta acció.

Aquesta part segueix la primera, on s’explica el naixement surreal de la nena (la colometa) presentada a Bouesia, Deltebre i Sirga, Flix el 12 i 14 de juliol respectivament.

Tant la primera part com la segona s’acompanyen de la música i les cançons de Daniel Sáez, que ell mateix interpreta en directe.

A Amposta vam localitzar aquesta acció al fossat del castell.

Del castell d’Amposta només es conserven, les bases de dues torres, part del Quarter central, la muralla que dona al riu i el fossat, un canal excavat que encerclava el castell per la zona de terra i que naixia del riu per un costat i moria novament al riu per l’altre.

El fossat del castell dibuixa un recorregut que per les seves característiques formals s’adequava perfectament a les necessitats de l’acció de Quan tu eres petita i jo era gran.

A més, en tractar-se d’un recorregut  per sota del nivell del terra, amb murs irregulars a banda i banda, s’accentua el caràcter primigeni de l’acció.

 El públic, com va sent habitual, es va situar a banda i banda del recorregut, però en aquest cas va poder escollir: situar-se amb nosaltres, a dintre del fossat, o a les passarel·les que el ressegueixen per la part alta.

El públic del fossat, en especial els infants, que no gaudien d’una visió global de l’espai, va seguir l’acció amb nosaltres, encerclant l’espai d’acció a cada una de les parades.

El públic aplegat fou nombrós i divers, ja que al públic de Bouesia s’hi va unir el de Festicam (la primera edició de la Festa de Teatre i Circ d’Amposta, organitzada per Etca), familiars, amics i veïns de la zona.

L’acció de caminar com a generadora d’espai a El cordó de la tia Júlia i a Quan tu eres petita i jo era gran.

L’Olafur Eliasson diu que caminar és generar espai i un sentit físic del temps i Peter Brook que pot agafar qualsevol espai buit i anomenar-lo escena. Un home camina per aquest espai buit mentre un altre l’observa, i això és tot el que es necessita per realitzar un acte teatral.

i em vaig posar a caminar…

A El cordó de la tia Júlia, sobre del cordó d’un arrossar.

A Quan tu eres petita i jo era gran per un espai nocturn.

-i ara, que toca?

-Toca caminar.

El 14 de juliol, el Festival d’Acció Poètica Bouesia va participar a la primera edició del Sirga Festial, músiques de recerca i patrimoni de Flix sota el lema Flixis Fluxus Via Bovis.

Quan tu eres petita i jo era gran es va presentar a les 23h al carrer De baix, carrer on vaig viure fins als 9 anys.

La meva família va ser una de les moltes que va anar a Flix per raons de feina i quan la feina es va acabar va haver de marxar.

El carrer de Baix és un carrer sense sortida. A un costat hi ha quatre cases mal comptades amb un pas en pendent cap al riu que, encara ara, resta sense urbanitzar i a l’altre, un gran mur de pedra amb una escala de pendent suau que comunica amb el carrer de dalt i que s’obre al poble.

De bon començament, quan aquesta acció no era més que un somni de projecte, la visualitzava en aquest carrer, fer-ho m’ajudava.

De manera que, tant les característiques formals del carrer com tot allò que m’evoca han estat determinats en el procés de gestació d’aquesta acció.

Quan tu eres petita i jo era gran parteix d’un curiós «concepte evolutiu» que no fa gaire em va plantejar la Iona. Sortíem de l’escola i, sense més ni menys, em deixa anar: mama, quan tu eres petita jo era gran?

Jo feia temps que pensava a fer un treball on es parlés de la maternitat i va ser amb aquesta inocent pregunta que va néixer Quan tu eres petita i jo era gran.

El dia 14, tot just acabàvem d’arribar a Flix, vam trobar a Daniel Rey, que viu a la casa on vivien els seus pares quan nosaltres érem petits, la casa que tanca el carrer per un dels extrems.

El Daniel Rey va ser el primer de molts retrobaments.

A tots els que vàreu venir i, molt especialment a Daniel Rey i Núria Gavaldà que ens van obrir les portes de casa seva, a Joan Bagés que va acollir el projecte i el va incloure a la programació del Sirga Festival i a Miquel Àngel Marín, pel seu suport incondicional, el nostre agraïment.

 Vídeo promocional de la presentació de Quan tu eres petita i jo era gran a Sirga Festival, Flix. Per Asbel Esteve.

Quan tu eres petita i jo era gran és una acció poètica de creació pròpia estrenada el passat 12 de juliol en el marc de la desena edició de Bouesia, Festival d’Acció Poètica, 2014.

En aquesta edició, el Festival Bouesia va voler posar en valor un edifici emblemàtic de Deltebre, l’antiga Cambra Arrossera de La cava, espai on es va aplegar gran part de l’activitat del festival.

En aquest espai, es va instal·lar la carrossa de la Bouesia, l’escenari singular que ha caracteritzat l’edició d’enguany, on van actuar entre altres, Pau Riba, Anna Pantinat i Sam Vila.

Quan tu eres petita i jo era gran es va estrenar en un carreró d’aire industrial que formen l’edifici de la cambra amb una nau industrial veïna.

Maria Pons Calvet, Iona Koppers Pons i Daniel Sáez són els actors d’aquesta acció.

Maria Pons Calvet, la dona.

Iona Koppers Pons, la xiqueta menuda.

Daniel Sáez, l’home.

Daniel Sáez, a més, és l’autor i l’intèrpret de la música que acompanya a l’acció i de la cançó de bressol que dona punt final.

També van ser amb nosaltres: Víctor Bonet, que ens va acompanyar assumint les funcions de tècnic de so i road mànager. Asbel Estebe, que va filmar l’acció i actualment, treballa en l’edició del vídeo. Silvia Irigoyen, que el va acompanyar aportant un altre punt de vista amb la càmera del seu mòbil. Roser Royo,  que de bon començament, quan l’acció no era més que un projecte, ens va donar el seu suport. Jordi Marsal, autor de les fotografies que hem publicat i Miquel Àngel Marín, director del festival i incitador d’aquesta estrena.

 No van ser aquell dia, però sense ells no hauria estat possible aquesta acció: Beatriz Liebe i Tiffani Guarch, actrius que ens van ajudar durant el treball actoral i Joan Cabanes i Paco Caballé d’ELCA AUDIO que van aconseguir que el micròfon s’il·luminés com a reacció del volum de la veu, eliminant tota mena d’interferències.

A tots, el nostre agraïment.