Mon amour

Mon amour és una instal·lació-teatre a partir del guió cinematogràfic Hiroshima, mon amour de la Marguerite Duras.

Mon amour és una proposta que planteja l’espai com un lloc on conviuen dos llenguatges: la instal·lació multimèdia i l’escenificació teatral.

OBJECTE

La memòria constitueix l'eix temàtic de Mon amour. La història creada per Marguerite Duras narra la vida d’una actriu francesa que, en un viatge de treball a Hiroshima, coneix un japonès i s’enamoren. A través de la breu i intensa experiència que comparteixen, visiten el seu passat i s'enfronten a la memòria des de les seves particulars vivències. Ell, Hiroshima (memòria col·lectiva, referent històric) exigeix la necessitat de recordar i Ella, Nevers (memòria individual, lligada a la història personal) reivindica el dret a oblidar. Paral·lelament a la temàtica de la memòria, apareixen els temes de la por, l’amor i la supervivència què, en conjunt, constitueixen una narració de gran interès dramàtic que ens permet expressar la nostra opinió i desenvolupar una proposta tan rica en continguts com en l’experimentació en els nous formats artístics.

ACCIÓ

L’acció es desenvolupa en un espai nocturn, un interior o exterior totalment fosc. Durant la primera part una dona amb sabates de taló blanc i un micro a la mà que s’il·lumina com a reacció al volum de la seva veu camina alhora que narra un conte. Pel camí es troba amb una nena petita, vestida exactament igual que ella però amb unes ales blanques. La dona continua caminant i narrant però la nena l’estira del vestit cap enrere alhora que un home l’estira cap endavant amb el cable del micro. Durant el recorregut la dona trenca uns ous lluminosos que hi ha a terra. Quan la dona i la nena arriben a l’home s’ha acabat el conte, aleshores l’home i la nena canten una cançó de bressol. En acabar, comença la segona part. La dona carrega a la nena a la seva esquena i així, una al damunt de l’altra, tornen per on han vingut, ara enmig de la foscor absoluta. La dona camina alhora que narra un altre conte i de tant en tant treu un globus blanc que s’il·lumina i infla fins que la nena el fa esclatar. La dona i la nena deambulen per l’espai fins que veuen la llum del micro que s’acciona amb la veu de l’home quan aquest comença a cantar la segona cançó. Aleshores, dona i nena van cap a la llum i s’uneixen al cant de l’home.

EQUIP

Creació: Beatriz Liebe i Maria Pons Calvet

Espai: Maria Pons Calvet

Assistents a la realització de l’espai: Victor Peralta i Angela Ribera

Il·luminació: Berenguer Pou

Vestuari: Giulia Grumi

Videoinstal·lació: Eloi Ysas

Vídeoescenificació: Joan Sánchez i Martí Sánchez Fibla

Programació: Martí Sánchez Fibla

Autòmats: Gerald Kogler, Carlos Narro i Joan Sánchez

Música i so: Paul Christoph Rose

Direcció de la interpretació: Beatriz Liebe

Interpretació: Maria Casellas i Elies Barberà

Manipulació d’ombres: Cristina Robledillo

Traducció: Maria Casellas i Maite Rey

ESTRENA I PRESENTACIÓ

Mon Amour és un projecte subvencionat per EADC Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i coproduït per l'Institut del Teatre de Barcelona, l'Espai Arts Visuals dAmposta i el Festival d`Arts Digitals STROBE.

AGRAÏMENTS: Família Pons Calvet, Blai Mesa, ESARDI, Museu de les Terres de l’Ebre i Pere Luque.